Ací teniu el conte:
Un mòn a l'inrevés
Era una vesprada de finals de la primavera, que poc a poc anava afonant-se al calor de l’ estiu. Ja es veia com les aus tornaven a aquesta càlida terra on jo vivia, al costat dels prats verds i poblats de flors; molt lluny de la ciutat. Estava molt tranquil, disfrutant del bon temps, perquè ja erem en vacances i tenia temps per a pensar i jugar.
En aquest paisatge va ser on va passar-me la cosa més estranya que podeu imaginar. Tot va començar quan vaig alçar-me un matí i observí molt estranyat que no havia ningú a ma casa, només jo.
M´adoní que a les finestres en compte de penetrar la llum del sol, entrava una llum molt apagada i blava com la d’eixes pel·lícules de l’ espai. Aleshores, vaig vore com els mobles començaven a moure’s com les ones i tot el que portaven dins eixia disparat com el projectil d’ un canó.
Vaig dirigir-me cap a la porta del carrer i em va esglaiar un soroll fort. En obrir-la, vaig vore roques volant, que es xocaven entre elles. Era una imatge molt especial, perquè semblava que era l´univers. Sense que jo poguera reaccionar, una roca va trencar la casa en dos i jo vaig caure al buit.
Després em vaig depertar en un món tot blanc, tan sols es veia un punt negre molt llunyà. Seguint el meu instint, vaig anar cap al punt negre i el vaig intentar creuar, esperant tornar a ma casa. No la trobí, al seu lloc hi havia un forat que donava entrada a un món misteriós, tenia davant un infern de flames i roques que sorgien de l’interior d’un volcà i de cràters fumejants. Per una vessant del volcà es veía nítidament un camí .
El paisatge va cambiar: ara era tot com un gelat gegant, on havia molts icebergs que es menejaven d’ un lloc a un altre i flotaven per l’ aire.
En eixe moment la por em va vèncer i vaig cridar com un boig. “Escolta, sigues el que sigues, el que està fent això, vull tornar d’una vegada a ma casa!” De tanta por no vaig adonar-me’n que tot el gel s’havia transformat en un laberint d’altíssimes parets.
Em trobava incòmode i vaig pensar que em vindrien bé els conseills de mon pare i aleshores es va encendre la bombeta al meu cap (“a un laberint gira sempre a la dreta”). I ho vaig fer, arribant a un lloc que em pareixia familiar, que resultava ser la meua habitació. Al obrir la porta, vaig trobar una altra volta el laberint però aquesta vegada amb més corredors; seguint el mateix esquema, trobí l’habitació dels meus pares i així vaig passar per totes les sales de ma casa fins que ja, amb ganes de suicidar-me, trobí l’eixida.
Però… em vaig trobar a una pressó humida i bruta d’on no podía eixir. Assegut a terra, escoltí els vigilants murmurar alguna cosa del presoner 203 i eixe era JO!!!
Aleshores vaig saber que m’esperaba…
L’execució…
Hola! El conte m'ha agradat molt. espere que publiques més narracions i penjes vídeos de grups de rock'n'roll i faces ressenyes de llibres... PERÒ ARA NO QUE HAS D'ESTUDIAR!!!!
ResponderEliminar:)